El 2019, com a part del camí cap a la neutralitat climàtica el 2035, el govern finlandès va establir l’objectiu de reduir a la meitat l’ús de la biomassa de torba com a font d’energia el 2030. Juntament amb els aspectes tècnics de la retirada progressiva, hi havia un compromís polític per garantir una transició justa per a aquells que depenen de la recol·lecció de torba com a mitjà de vida. S’han destinat recursos del Fons de Transició Justa per a la formació i la reinserció laboral de les persones que han perdut o estan en risc de perdre els seus llocs de treball, especialment els joves.

La producció de torba es realitza principalment a les regions de l’Ostrobòtnia del Sud i del Nord, Finlàndia Central i Lapònia, i ocupa al voltant de 2500 persones. L’ús a gran escala de la torba com a font d’energia a Finlàndia va començar a la dècada de 1970 amb un fort suport estatal i social. No obstant això, en els últims temps, aquest suport s’ha erosionat gradualment a causa de l’impacte ambiental de la recol·lecció i l’ús de la torba. La combustió de la torba contribueix al 4% del consum energètic nacional, però representa el 12% de les emissions totals de gasos d’efecte hivernacle, el mateix que les emissions anuals de tot el trànsit de vehicles de passatgers a Finlàndia.

A causa de la seva intensitat de carboni i als costosos permisos del Sistema d’Intercanvi d’Emissions (ETS), la demanda de torba ha disminuït a un ritme molt més ràpid del que s’esperava, posant en perill la promesa de transició justa. Això s’ha complicat per la politització de la torba i la manca de consideració de la importància sociocultural de les indústries locals de torba, així com per les diferents percepcions sobre la importància de la torba per a la seguretat energètica i l’economia nacional. Com a resultat, el procés de transició ha estat descrit com a “temerari” per part de certs grups d’interès.